Tornar a pàgina principal
_____Reportatges

 

Les fosses d'Albinyana
David Iñigez i Joan Santacana:

 

PROLÈG
En la ja llunyana primera meitat del segle passat hi va haver una guerra que no hauria d'haver començat mai i causada per una intolerància avui dia impensable. Des del 1931 la II República espanyola va iniciar la modernització de l'estat: l'establiment de llibertats polítiques i sindicals, la reforma agrària, el dret de vot de la dona, la separació de l'església de l'estat, la reforma de l'exèrcit, la concesió d'autonomia a Catalunya i Euskadi, l'ensenyament públic, etc. Tot plegat, mesurades reformes per treure Espanya de la medievalitat. Tanmateix els intransigents ho van considerar excessiu i intolerable... El 18 de juliol de 1936 l'exèrcit espanyol es va revoltar contra el sistema democràtic amb el suport dels sectors més conservadors de la societat i amb la complicitat de l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. El cop feixista, derrotat a Catalunya, va desfermar una reacció revolucionària obrerista que va reprimir durament els partidaris i suposats simpatitzants de la rebel·lió militar. Una tragèdia sense precedents es va ensenyorir del país. Després, va venir una guerra reglada i contundent. Contra tot pronòstic la República va resistir el trasbals, va ser capaç de reorganitzar-se i va improvisar un exèrcit que va plantar cara a la màquina militar professional de Franco, Hitler i Mussolini. Tanmateix la República, abandonada i traïda per les democràcies occidentals, va anar perdent terreny. L'estiu de 1938 des de Catalunya es van fer grans esforços per endegar el darrer invent de victòria: l'ofensiva de l'Ebre.

L'enemic estava a les portes de casa i hom sabia que seria implacable. Tota una cosmovisió de modernitat i un estil de civilització industrial, urbana, popular, obrerista i catalanista estaven directament amenaçades. No és d'estranyar que la societat catalana, malgrat la manca de control sobre les instàncies polítiques de la República, posés tota la carn a la graella per fer el darrer esforç. L'Ebre esdevingué una mena de Termòpiles: guanyar temps tot esperant una intervenció francobritànica. Aquesta, però, s'esvaí definitivament el 30 de setembre del 1938 amb la vergonya claudicant del Pacte de Munic. Milers de joves combatents catalans incorporats a l'Exèrcit Popular, juntament amb combatents espanyols i internacionals, van resistir aferrissadament i de manera inversemblant a l'Ebre durant més de tres mesos.

Catalunya es convertí en camp de batalla. Tempestes d'acer i de metralla destrossaven terres i persones a l'Ebre; l'aviació franquista bombardejava impunement gairebé tot: ciutats, pobles, trens, ports,... La derrota de l'Ebre va ser determinant per Catalunya. El 23 de desembre de 1938 l'exèrcit franquista va passar a l'ofensiva tot obligant a retrocedir les extenuades i gairebé desarmades forces republicanes. Barcelona era el trofeu que calia conquerir a tota pressa. Els franquistes ven esclafar tota resistència a les terres del Penedès i van perseguir les unitats republicanes. No hi va haver pietat per als vençuts; sovint els soldats republicans van ser aniquiliats allà on van ser atrapats, hi havia pressa per assaltar Barcelona i sovint els presoners representaven un destorb.

No cal ni dir que si la guerra va ser un desastre per Catalunya, la victòria franquista va col·locar el país a la ratlla de l'extinció cultural. En aquest sentit la derrota de l'Ebre va ser tant o més punyent o dura que la del 1714, i encara avui s'arrosseguen les conseqüències.

El nostre present està mediatitzat encara per aquella derrota , i és per això que cal repensar, conèixer i saber tot el que va passar. L'ocultació de la història mai és una solució per superar els problemes derivats del passat. Arreu d'Europa s'estan produint interessants processos de revisió crítica de les ja llunyanes guerres del segle XX que van constituir entre 1914 i 1945 una autèntica guerra civil europea, en l'entreacte de la qual es va donar el conflicte espanyol. A Europa s'han endegat tota mena d'estudis històrics sobre el període, però allò significatiu és que també han proliferat els estudis arqueològics. En efecte, tot i que la documentació textual, cinètica, així com la generada per les memòries personals, és important per conèixer el període, les restes materials aconseguides a partir de la recerca arqueològica se'ns desvetllen cabdals per obtenir la més diversa informació històrica, i tot plegat permet conèixer i repensar, des d'una òptica civil, allò que van significar els conflictes. L'excavació de trinxeres i camps de batalla donen informació precisa sobre els més diversos aspectes tecnològics i de condicions de vida dels combatents. L'activitat arqueològica és indispensable per complementar la documentació existent sobre aquest període bèl·lic de la història d'Europa.

D'altra banda l'ampliació del coneixement ha vingut acompanyada de la recuperació del patrimoni. Els europeus han estat capaços de mirar la seva difícil història cara a cara. Ni s'amaga ni es camufla la història. Ni tan sols a Alemanya. La recent creació del Museu Jueu de Berlín, i la museïtzació dels espais de comandament més sinistres del règim nazi, són un interessant exemple de com una societat madura ha trencat amb l'ocultació del passat. Tot surt a la llum i el patrimoni serveix per formar les joves generacions. Avui els europeus podem visitar terribles camps de concentració convertits en museus, les trinxeres del Somme o els búnquers de Normandia. El terror forma part de la història: ni es pot ni s'ha d'ocultar.

Com les dues Guerres Mundials, la Guerra Civil espanyola també ha generat patrimoni. Tanmateix, i a diferència del que passa a la major part d'Europa, aquest patrimoni no es considera com a tal, s'oculta i no s'utilitza per educar en els valors científics i democràtics a les noves generacions. Desgraciadament encara hi ha la idea, en alguns sectors dels grups polítics dirigents, que la millor manera de mirar aquella llunyana guerra és amb l'actitud de l'estruç, amb el cap sota terra.

Aquest patrimoni generat per la Guerra Civil, escassament considerat i majoritàriament desprotegit, té unicitat, tot i que els seus components són diversos: artefactes i documentació de tota mena; trinxeres i fortificacions efímeres; fortificacions estables i llocs de comandament; camps d'aviació; refugis antiaeris, paisatges històrics... I, òbviament, també formen part d'aquest patrimoni les fosses de soldats i de persones represaliades o víctimes de les més diverses violències provocades per la guerra.
Aquest patrimoni ha de ser considerat, preservat i estudiat amb garanties científiques; tot ell és important per aconseguir una visió completa i global d'aquell conflicte llunyà. Les tècniques arqueològiques, d'altra banda, són imprescindibles per documentar les més diverses manifestacions d'aquest patrimoni. La recuperació i estudi d'aquest patrimoni és per tant un afer vertebralment científic. La guerra ja és història i, per tant, el seu estudi és un afer científic i, en cap cas, ni és polític, ni s'ha de polititzar.

Desgraciadament a Catalunya es pateix un important endarreriment pel que fa a la consideració, el tractament i l'estudi d'aquest patrimoni. A principis del segle XXI, en el moment d'escriure aquest pròleg, bona part del patrimoni de la Guerra dels Tres Anys està sense protecció, i encara no s'han iniciat recerques arqueològiques sistemàtiques per documentar-lo. Contràriament, la Generalitat de Catalunya enfoca la problemàtica des del punt de vista polític, és a dir, ha polititzat un tema científic. Així, fins ara s'han mantingut criteris extravagants, com ara vincular l'estudi de les fosses comunes al Departament de Presidència. Aquest Departament, d'altra banda, i en una vergonyosa actuació contranatura va posar traves, l'estiu del 2003, als investigadors d'universitats catalanes que volien iniciar un treball arqueològic sistemàtic a l'entorn de les fosses comunes i que tenia com a primera fita l'estudi d'una d'aquestes fosses situada al petit municipi d'Albinyana, al Baix Penedès.

Estem doncs, a hores d'ara, encara sotmesos a percepcions arcaiques sobre el coneixement i els usos de la història. Els poders públics pensen que és útil ocultar-la. Tanmateix, és un error profund. L'ocultació és una immoral falta de respecte contra la ciutadania d'avui i contra la que, en el seu moment, va patir la barbàrie desencadenada per Franco, Hitler i Mussolini... i òbviament, un país que ni respecta la història, ni es respecta a si mateix, no té gaires opcions de futur.

En un context del segle XXI, la fossa del cementiri vel d'Albinyana s'ha d'entendre com a part del patrimoni, i com a tal s'ha de recuperar i conèixer a partir de l'activitat científica. Les morts dels soldats enterrats a Albinyana, en defensa de la democràcia, no van ser inútils. Tenim dret a saber i tenim dret a intentar recuperar la identitat d'aquells soldats. Oblidar i esborrar la seva memòria és la més cruel acció que es pot fer contra aquells combatents.

Dr. Francesc Xavier Hernàndez i Cardona
Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona

 

Tornar a pàgina principal