Tornar a pàgina principal
_____Noticies

 

Raimon i Aute reivindiquen l'esperit republicà

Músics i escriptors homenatgen els que van lluitar contra el franquisme

IGNASI MUÑOZ VALÈNCIA

Alegria, esperança, però també una mica de ràbia pel que podia haver estat i no va ser, i per tants anys de silenci i oblit. Els més de 200 avis presents a Benetússer, a només tres quilòmetres de València, la ciutat que va ser capital de la Segona República i una de les últimes a sucumbir a l'ofensiva franquista, mostraven sentiments diversos davant la multitud convocada ahir per homenatjar-los i assistir a un concert amb grans noms de la cançó i de les lletres.
L'esperit republicà va aflorar amb força ahir a Benetússer, com ho va fer l'any passat a Rivas-Vaciamadrid (Madrid). En aquesta segona edició d'homenatge als que van lluitar per la democràcia hi va haver també molts personatges populars. Luis Eduardo Aute, Raimon, Al Tall, José Antonio Labordeta, Loquillo i Luis Pastor, entre altres, representaven la cançó; Pilar Bardem, Almudena Grandes, Benjamín Prado, Isabel-Clara Simó, Manuel Vicent i Susana Fortes, hi aportaven la paraula.
Com era d'esperar, van onejar les banderes tricolors i van abundar les proclames republicanes. I molts visques per a sentències amb ànim de fer justícia. Raimon, amb la seva estampa habitual --tamboret, guitarra recolzada al genoll--, va cantar Al vent i va parlar amb sentiment: "Estic emocionat per participar en un homenatge a la gent que estava al bàndol en què s'hi havia d'estar en el moment en què s'havia d'estar".
Aute va dedicar Al alba, interpretada a cappella, "als defensors d'una bellíssima dona anomenada Repú- blica". Això ho va dir en català. Labordeta va aconseguir que tota l'audiència s'aixequés amb Canto a la libertad. "República és llibertat", va afirmar abans d'expressar el seu desig que "un dia arribi la tercera república".

UNS 10.000 ASSISTENTS
Gairebé 10.000 persones, moltes de les quals joves, es van aplegar en el concert-homenatge en què es va veure, entre altres personalitats polítiques, Antoni Bernabé, delegat del Govern a València. Tots van aplaudir Isabel-Clara Simó, que va sobresortir en el seu torn de paraula: "Fa 60 anys vam perdre una guerra i encara ens sentim humiliats, encara ens tremola el pols, però encara ens queda l'esperança".
També va cantar i va parlar Loquillo, que va presentar els seus respectes a tots aquells que van lluitar aquells anys, i es va recordar del seu pare, milicià republicà i carrabiner. En to més èpic es va pronunciar Emilio Solo, cantautor valencià: "Als republicans, quan ens morim, no ens enterren, ens sembren", va dir.
Els supervivents escoltaven atentament. Tots tenien una història per explicar i ahir, al contrari del que passava en els foscos anys de silenci, hi havia milers de persones disposades a escoltar-la. Algunes eren heroiques, com la de Florián García, capità de l'exèrcit republicà i líder del maquis a València i Aragó, per qui l'important d'aquesta mena d'actes "és que s'expliqui què va ser la República i el que es va perdre, per poder construir-la en el futur".
Florián ja apareix als llibres, al contrari d'altres relats de pura tragè- dia i dolor, com el de l'aragonesa Felicidad Soler, que amb 12 anys va perdre els seus pares, afusellats a Cella (Terol) el setembre del 36. En ella persisteix "l'odi" contra els que la van deixar òrfena amb els seus tres germans. "Encara em pregunto per què".
Només quatre anys tenia Darwin Gadea (rebatejat José durant el franquisme perquè el seu nom no figurava al santoral) quan van afusellar el seu pare contra el mur del cementiri de Burjassot. En va ser un entre centenars de la corda de presos valencians exterminats en aquell lloc durant els primers anys 40. "Sento ràbia i el pitjor és que també por. La lluita del meu pare va ser legítima, però vam haver de passar vergonya per ser fills de rojos".
Darwin va patir "l'última bufetada" quan, al reclamar l'expedient mèdic del seu pare, va descobrir que constava com a mort natural. La seva dona, Carme Latorre, mostra una carta del seu sogre en què encarregava al seu fill gran que tingués cura de la família. Ja es temia que passaria el pitjor. "Encara avui em fa terror parlar. No he dit a ningú que venia a Benetússer", es lamenta.


Noticia publicada a la pàgina 66 de l'edició de 4/17/2005 de El Periódico - edició impresa

 

Tornar a pàgina principal